És maco poder sentir per uns moments que encara som nens. Que podem somriure amb el regal més simple, que ens maravellem amb l'arribada de la primavera o que un conte ens fa somiar altre cop amb coses que ja creiem oblidades.
Aquesa és una narració de Mercè Rodoreda. Se'n reconeix ràpidament l'estil planer, i potser també, al final, el pessimime que marca quasi totes les seves obres. Per mi, Rodoreda és una de les escriptores que més s'acosta a la condició humana, que copsa molt bé la senzillesa de les accions que realitzem diàriament, i que, en essència, no són més que les peces que aniran formant el puzle de la nostra vida.
Tot i això, no deixa de ser un conte, fantàstic, que requereix de la nostra interpretació per entendre'l. Per això, cadascú en pot treure les seves pròpies conclusions, i de fet, aquesta és la màgia dels contes...
En aquestes línies jo hi veig la manca d'interès que sobint tenim amb les coses que ens venen donades sense haver-hi invertit esforç. Coses que ens regala la vida i que, si no les valorem i aprofitem, passen, se'n van tal com han vingut. Llavors, ni lamentacions ni penediments ens serveixen de res. Només la certesa d'haver tocat el cel i haver-lo perdut quasi per voluntat pròpia.
EL SENYOR I LA LLUNA
Em va dir que no mestranyés de veurel amb aquella cara tan blanca: Si tinc la cara blanca és perquè... I es va posar una mà davant la boca i va obrir els ulls de bat a bat com si tingués un gran esgarrifament per dintre. Era un home ja vell, molt alt, prim i amb uns peus com barques. Begut de galta, amb els ulls petits i enfonsats, els llavis tendres, molt estrany, com els llavis duna boca femenina i jove. La pell de la cara duna blancor impressionant, sense moviment: una careta blanca amb un clot de tant en tant. Sí,va dir, sóc blanc de cara i de cos. Tota la pell. Foradat i cremat. Però abans, fa cosa duns cinc anys, no era pas així. Tot va començar quan vaig vendre la botiga i vaig comprar la torre. Em vaig retirar perquè estava cansat, i sóc modest, i amb el que tenia ja en tenia prou per viure. I tot duna, jo, que estava cansat de la botiga, quan no la vaig tenir vaig començar a enyorar-la a estones i a sentir-me una mica balder al mig del món. Un home sol, a la llarga, agafa manies...petites manies...manies que no es poden explicar a segons qui perquè les manies dels altres gairebé sempre fan riure, però manies que ajuden a tirar endavant, a passar del dia a la nit i de la nit al dia, dun mes a un altre i dun any a lany vinent...manies que fan companyia. Em va mirar una estona molt seriós, sense dir res, i a lúltim, quan jo ja començava a pensar que mho havia dit tot, va afegir: Tant si feia fred com si feia calor, tant si estava serè som si estava núvol, sortia a passejar pel jardí, mudat, ben entrada la nit. Si. Havia agafat el costum de passejar-me cada nit pel jardí, mudat. Passava el dia endreçant i netejant la casa, perquè a més de ser un home sol sóc un home de mena solitari. A casa meva no hi entra ningú. Mho feia tot jo. Em cosia els botons, feia un sargit si calia, em raspallava la roba i em planxava els pantalons; menllustrava les sabates. No hi havia al món un home tan endreçat com jo. El que em costava més era de plegar els llencols, però men sortia. Passejar pel meu jardí amb pantalons ratllats, botines, barret fort i mocador fi al butxacó, em feia molt feliç. Agafava el bastó quan estava serè i el paraigua quan plovia...Sortia com si anés a una festa, voltava una mica, somniava despert; i pensava de quina manera organitzaria la feina lendemà. El meu jardí era bonic. Parets velles, amb larrebossat encrostat, amb heures i rosers de tant en tant, i amb trossos de vidre enganxats a dalt de tot. Vidres dampolla, verds i blancs. I algun de ros, de color de caramel cremat. Al mig del jardí hi havia un sortidor que feia una gran rodona. Sempre el tenia buit perquè se mhavia espatllat laixeta de seguida i laigua quieta cria mosquits. I a la paret del fons, entre fulles arrapadisses, hi havia la porteta que dovana als camps. Una nit la vaig trobar oberta. Shavia obert tota sola o lhavia deixat oberta jo quan havia anat a llençar les escombraries?...no ho sé. Però era oberta, i el que era més estrany és que pel buit de la porta entrava un raig de lluna molt brillant que anava a parar al peu del sortidor. Tot el jardí sense lluna, només aquell raig que sesmunyia com un lladre. Em vaig posar a caminar pel seu damunt amb molta calma, com un gran senyor, vaig treuere el cap per la poreta i vaig veure que seguia tot dret fins a la lluna. No veia res, i caminant, caminant... Tant em fa que no sho cregui com que sho cregui...magrdaria més que sho cregués, és clar, perquè els qui creuen són els bons...però si no té ganes de creure-sho...Tant si sho creu com si no sho creu em vaig trobar a la lluna. No li puc explicar què em passava perquè en els moments de gran sorpresa sempre es deixa de pensar. Sé que vaig fer un tomb, que dintre meu anava creixent un gran desassossec i que tot dun plegat vaig girar cua i em vaig llançar raig enrera per la porteta i vaig tancar amb el forrellat. Em vaig ficar de dret a casa. Vaig dormir: dotze hores seguides, duna tirada, com si fos una criatura de néixer. I demà tot igual. La porteta oberta, el raig de lluna com un camí il·luminat per àngels, i jo amunt, amb una gran calma i amb el paraigua al braç perquè mentre em vestia havia mirat per la finestra i mhavia semblat que estava una mica núvol...I, a la lluna què? Ja fa una estona que mestic esperant aquesta pregunta. Doncs bé, a la lluna, el primers dies, no res. Molta llum, això sí, perquè la llum de la lluna a la terra és molt diferent de la llum de la lluna a la lluna. A la terra, la llum de la lluna està escampada, mentre que a la lluna està apilotada. I és que la nit la va estrenyent amb les seves manasses i només veiem la que se li escapa dels dits... El terra era de seda, de color de galtona de flor blanca. Els primers dies lemoció no em diexava veure res i vaig trigar bastant a adonar-me de certes coses, perquè de moment, i de lluny, tot sembla igual: les muntanyes de farina i les muntanyes nevades, que també nhi ha, els prats de gardènies sense fulla verda i els grans estanys de llet, amb els cingles adormits; les esteses de llençols de bugada. El que em passava només es pot comparar...perdoni però no trobo la comparació. I aquell secret... Aquell secret que em feia riure mentre escombrava el menjador o quan em rentava lúnic plat que empastifava.... que em feia venir ganes de riure quan algun infeliç em passava pel costat, com és ara vostè; els qui no saben on cauen els molins que no es veuen ni de dia ni de nit, les vaques transparents, borratxes daigua amb anís, la baixada de les estranyes conxorxes de llessamins, de les magnòlies i dels nards, el cementiri des emblanquinadors...Pensava; si em veiessis sortir de nit, mudat, per la porteta, camí de lluna amunt, i no una vegada ni dues, sinó cada nit, cada santa nit il·luminada, cada, cada nit... I mentre feia la feina de la casa i estenia les camises al terrat anava dient en veu baixa, com si fos una cançó: cada, cada, cada nit... Una tarda, tot escombrant les fulles que la tardor manava posant damunt la sorra, vaig veure brillar una cosa no pas més grossa que una llentia. Blanca i mig de cristall. Me la vaig ficar a la butxaca i vaig pensar, només un moment, com un llampec, que potser era un gra de collaret que shavia barrejat amb la sorra abans que lenteressin. Però quella nit, a la lluna, en vaig trobar més. Devia ser el temps, perquè els primers dies no nhavia vist cap... I daquelles llenties nhi havia que tenien brot, un brot molt fi, com un fil dels més prims, del seixanta o setanta, un fil trencadís però que no es trencava de cap de les maneres. I lendemà en vaig trobar molts més, tots al voltant del sortidor, ben posats, fent una gran rodona. Devien caure de la lluna quan jo no hi era i es plantaven sols i brotaven i senlairaven com esperitats amb una fúria de planta boja que feia esgarrifar. En vaig mastegar un i el vaig haver descopir perquè era aspre com el trèvol. I els de dalt, els que brotaven de la lluna, feien el fil cap avall, com si anessin a trobar els del sortidor. De seguida hi va haver una xemeneia que baixava i una altra que pujava, però el dia que vaig decidir denfilar-mhi encara els faltava molt per ajuntar-se. I vaig agafar el costum danar a la lluna, no pel raig de la porteta, sinó per dintre de la meva xemeneia: quan arribava lacabament, passava a laltra, pel camí de la llum. I aquells fils de dia no es veien perquè es confonien amb la claror. Un vespre vaig resoldre de no mudar-me més per anar a la lluna...no senyor: havia de treballar!...I sortia en mànigues de camisa i amb pantalons de pana, i duia unes tisores de podar i un feix de cordillets per lligar els fils mal orientats. I ajuntava els de dalt amb els de baix perquè la xemeneia fos ben feta, llisa i rodona, amb els cabells ben endreçats. Em passava les nits treballant amb un gran delit, amunt i avall; ara treno perquè se mhi ha fet una clariana, ara lligo per assegurar, ara retallo perquè men sobra...Dormia tot el dia i a primeres hores de la nit comançava el gran tràfec...apa, apa...duna banda a laltra, estira per quí que queda guerxo, allisa més amunt que hi tens arrugues, malfiat daquest tros que és massa prim, mira, vigila, toca i escolta, entortolliga i desentortolliga, fes quatre nusos que ara sembla que tot cau... que potser sesquinça, estreny la trama que et veuran de fora...apa, apa... corre més amunt que sembla que fa panxes, cop de tisores, nus escorredor, tapa aquest forat com puguis, enganxa lestrip amb saliva dejuna, obret bé de braços que ve un tros estret... I el dia que vaig tenir la xemeneia acabada i perfecta, com un entreteixit de fils de seda, vaig descansar: em vaig estirar al sortidor amb els braços a darrera del cap i em vaig posar a riure amb la nit, gairebé sense adonar-men, amb tot el pes de la lluna al damunt. I cada nit prenia la lluna una estona. Les primeres vegades vestit, però després tot nu. Treballava una mica, endreçava els fils que sesbarriaven per culpa dun vol docells, i quan ja havia acabat reposava i prenia un bom bany de lluna. I així va passar un any, més o menys, i durant aquell any de feinades a penes si em vaig adonar que la porteta del jardí ja no sobria i que el raig de lluna ja no entrava. I tant me feia. Tenia un altre camí que mestimava més perquè mhavia costat molt de fer... A la lluna, si vol que li sigui franc, ja feia temps que ni hi havia anat, atrafegat sempre, enfeinat, rendit. I gairebé no em recordava de cap on queien els pollancs de les fulles que només tenen un costat, ni don saparellaven els erminis, ni dels herbeis ammidonats de merles blanques. Però tot això... pensava que un dia o altre hi tornaria, amb calma, i que em passejaria pel passeig de farina i que faria assentades amb les ànimes dels flequers... I la nit que em vaig decidir, i li ben asseguro que més mestimaria no parlar-ne perquè és massa trist... la nit que em vaig decidir de deixar les tisores i els cordills a la capsa de les eines i, mudat de cap a peus, vaig començar a enfilar-me xemeneia amunt. I encara no sé perquè, potser allò que passa amb les il·lusions que quan menys tho penses ve un que no en sap res i te les trepitja... em vaig trobar la xemeneia trencada pel mig, tots els fils desmaiats avall i, entre el meu tros i el de dalt, que penjava com la cabellera duna dona ofegada que quan era petit havia vist que treien del riu, no hi havia ni una mica de llum que em pogués servir de passera. Vaig baixar de pressa i em vaig ficar al llit i lendemà no em vaig llevar en tot el dia. Encara no entenc com no em vaig tornar boig. Els polsos em batien, el cor em picava al pit i lesquena com una pedra tancada que rebotés. A entrada de fosc, des de la finestra de la cuina, vaig veure tots els fils per terra del sortidor. Estirava els fils i mels volia endur amunt però no els podia alçar ni a dos pams de terra. Per animar-me em vaig posar a cantar la cançó del cada, cada, cada nit, però aquella cançó no em va animar gens i els els fils anaven fent pila al voltant del sortidor; ni els vaig haver de recollir perquè a la tercera nit es van fondre. Quan vaig haver perdut tota lesperança, un vespre em vaig tornar a mudar, i cap a la matinada, perquè em va costar molt de prendre el determini, vaig sortir a fer la volta pel jardí. Ja no era jo, sinó la meva ombra. Vaig tornar-hi lendemà i lendemà i lendemà... La porteta estava sempre tancada i la lluna, a les nits clares, sescampava i feia brillar els vidres trencats del capdamnut de les parets i els vidres plans de la galeria. Un vespre, mentre passejava i pensava en la feina que faria lendemà, la porteta del jardí va obrir-se sense que les frontisses li grinyolessin, com una porta morta. Gairebé no respirava: tenia un punxó clavat al cor. I el raig de lluna va entrar i va relliscar fins arran dels meus peus. I el vaig trepitjar amb ràbia, una, dues, tres vegades. Però ell ni es va moure, i a la tercera trepitjada em vaig adonar que estava caminant i em va semblar que passava del mal a un benestar inaguantable i que el punxó del cor se manava fonent com un punxó de gel voltat de sang calenta... Anava amunt a poc a poc, amb majestat. I tot duna vaig arribar on, ara que hi penso sense il·lusions, em sembla que és allà on tots, un dia o altre... En fi: el raig estava tallat davant dun precipici negre i vaig veure la gran bèstia de la nit mossegant-se la cua al capdavall dels seus grans entortolligaments de fosca. Molt lluny, enlaire, hi havia una mica de claror que semblava el malestar de lombra... Em vaig girar espantat i vaig començar a baixar amb molt de compte. La tristesa, que mai no enganya, mhavia enganyat. Shavia acabat tot. La llum bondadosa mhavia obert un darrer camí desperança però era un camí trencat. Tenia ganes de girar-me a mirar però no gosava. No mhi veia amb cor. Pensava, ara cauràs, ara cauràs, ara cauràs... Quan vaig arribar a baix, vaig entrar al jardí i vaig tancar la porteta amb forrellat i balda. I aquí em té. Tot jo fet de lluna i de pena, i si li he explicat la meva felicita antiga ha esta potser perquè necessitava fer-me una mica més de mal, però sobretot per acabar de matar el meu secret, perquè un secret explicat és un secret mort. Entre tots dos lhem anat matant de mica en mica, jo enraonant i vostè escoltant-me. I aquí em té, com de gran desesma, amb aquest rodet de fusta als dits que no sé don ha sortit, i això que fa hores que ho rumio... amb la cara blanca, amb tota la pell blanca, una mica cremada i una mica foradada perquè la lluna viu daixò... I cada dia estic més convençut que mai hi he estat a la lluna, que aquell home del sortidor que se massemblava tant, que tant se mhauria assemblat si laguessin pogut buidar de lalegria, i les rialles amb la nit sota la xemeneia de seda i de flor, i els granets que sesberlaven pel mig, no han existit mai... Dintre de mi no hi ha res. Només les coses tristes que set queden a dintre esirades i planes com els morts a dintre la terra... Cementiris i cementiris... A dintre de la terra. Sí senyor. A dintre de la terra.
Mercè Rodoreda, de La meva Cristina i altres contes
